PANORAMA DE LA EDUCACIÓN 2007: INDICADORES DE LA OCDE

L’edició de l’OCDE del 2007 analitza els efectes que tindria en els mercats laborals el fet d’ampliar l’educació universitària. Fan aquest anàlisi perquè el nombre de persones que arriba a tenir uns estudis universitaris ha augmentat molt en aquests darrers anys i per tant d’aquest fet se’n deriven una sèrie de plantejaments que són nous. Per exemple: ha augmentat prou el nombre de llocs de treball qualificats? Tots sabem que la tendència dels països més rics és cada vegada més el d’especialitzar-se (fer allò que els altres països encara no poden fer perquè no tenen gent qualificada). Però, aquesta especialització va prou de pressa? Tenim prou feina per a tots? Els estudis fets per la OCDE diuen que de moment el fet que hi hagi més persones amb estudis universitaris ha estat molt positiu per l’economia i no hi ha símptomes d’inflació del valor de la formació.
Aquest estudi revela que hi ha hagut un augment molt important de les persones que han superat el segon cicle de l’educació secundària comparat amb les persones que ara tenen entre 45 i 54 anys (13 punts percentuals per sobre).

En el cas dels estudis universitaris d’educació hi ha una gran diferència entre la majoria de països i alguns altres com Dinamarca, els Països Baixos, Alemanya, Suècia i el Regne Unit. En aquests països la proporció entre els més joves i els grans és de menys de 1 i per tant vol dir que quan aquests es jubilin potser tindran problemes per trobar substituts. Es dóna la casualitat que en aquests països tenen un nivell menys elevat d’estudiants universitaris que la resta.

Un altre dada que dóna aquest informe és que actualment hi ha més noies que acaben els estudis secundaris que no pas nois. Aquest fet es pot donar per moltes circumstàncies diferents i segurament és una suma de moltes circumstàncies juntes.

Els indicadors demostren que les expectatives varien segons nivells de rendiment individual, origen socioeconòmic i estatus d’immigrant. Aquest fet és realment preocupant perquè no hauria de donar-se. Seria bo que hi hagués possibilitat d’elecció i que aquesta fos real. El llibre que explica el funcionament de les Comunitats d’Aprenentatge deixa clar que aquestes diferències es deuen a fets socials i a una manca de bagatge cultural dels alumnes que tenen menys ajuda de casa. Per això cal que es faci el sistema més just i igualitari de manera que s’ha d’adaptar el currículum a les necessitats de la nova societat i deixar les velles conviccions sobre metodologia d’ensenyament ja que la societat ens demana una altra cosa.

Això queda ben demostrat en aquests indicadors. Aquests analitzen els països de la OCDE que tenen un nivell d’immigració més important i constaten que la primera generació queda un any per darrera dels seus homòlegs nacionals. És per això que, tal com s’explica en el llibre, el sistema educatiu actual és obsolet i cal que en trobem un altre que pot ser el de fer del centre una comunitat d’aprenentatge a on totes les capes de la societat hi tinguin lloc.

Ei! al blog d'en J.M. Terricabras hi ha un article seu que parla de l'educació, de Finlàndia i de l'informe PISA. Jo coincideixo amb ell que hem de ser més positius i no comparar-nos tant. Hem de canviar, si. El que proposa és que estiguem convençuts de cap a on volem anar i llavors ho fem. Segur que ens sortirà bé.

El blog és: http://www.terricabras-filosofia.cat/cat/weblog.asp

MIREU-LO: PROFUND PERÒ DIVERTIT

http://blogs.periodistadigital.com/electroduende.php?s=EMILIO+CALATAYUD&sentence=AND

TEORIES DEL CAPITAL HUMÀ, EL FINANÇAMENT DEL SISTEMA EDUCATIU I DESENVOLUPAMENT I LLIBERTAT.

A principis del s. XX Theodore W. Schultz va començar a parlar de la importància que tenien les persones i el capital humà respecte al desenvolupament econòmic d’un país. Així va començar a parlar-se del concepte de capital humà. Aquest concepte que sembla tant lògic i evident diu que les persones poden ser una font de riquesa tan o més important que la tecnologia. Per això cal educar persones capaces de pensar en nova tecnologia. Cal educar persones capaces d’innovar en tots els àmbits de l’economia.

Gary Becker deia que “Cada individu està disposat a invertir en educació si sap que el sacrifici que realitza en un moment determinant li suposa majors recursos i satisfaccions en el futur”. Per tant no només cal educar persones amb les capacitats que he dit abans sinó que (encara és més important) cal crear llocs de treball per a aquestes. Només si les persones perceben que podran tenir un futur bo escolliran el camí d’estudiar.

Segons Gary Becker, la mesura per quantificar el capital humà són els ingressos segons anys d’escolarització i la distinció en coneixements generals i coneixements específics. Com més anys estudiats més ingressos en el futur.

Tal com exposen els primers autors que van parlar sobre la teoria del capital humà, aquest té les següents característiques:

- És una concepció empirista, racionalista i individualista de les
relacions humanes. Cada humà mira pels seus interessos.
- El mercat és el marc d’assignació dels recursos.
- Cada persona es converteix en homo oeconomicus, maximitzador
de la seva utilitat.

Destaco aquestes característiques perquè penso que xoquen amb la visió que té Sen (Desarrollo y libertad) sobre el que ha de ser el funcionament del sistema. Segons les teories citades abans les persones i el mercat han de ser lliures i s’han de poder relacionar de la manera que ho vulguin. Per tant podem arribar a un estat semblant a la selva on “guanya” el més fort. Per Sen, l’Estat (i no només l’Estat sinó també molts altres tipus d’organitzacions) han de promoure un sistema just partint del fet que no totes les persones tenen les mateixes oportunitats a la vida. Per exemple, un nen al que se li nega l’educació bàsica no només pateix una privació quan és jove si no també quan és adult. Com que no podem dir que totes les persones parteixen del mateix punt tampoc podem dictar unes normes de joc que donin a entendre que tothom surt d’allà mateix.
Com que aquesta teoria no es compleix cal que les Administracions donin suport a aquelles persones que des d’un principi parteixen en desavantatge. Per això calen sistemes de beques i cal que l’Estat i la Generalitat subvencionin l’ensenyament públic.

Tal com exposa Calero a El finançament del sistema educatiu Catalunya es troba a la cua d’Europa i d’Espanya pel que fa a recursos en educació. Si bé Catalunya té un rendiment superior a la resta d’Espanya en resultats educatius, no podem dir el mateix pel que fa a finançament. Això passa perquè moltes inversions es destinen a l’escola concertada i perquè hi ha un dèficit en despesa pública pel que fa a educació. Si comparem Espanya i altres països europeus veiem com el nostre país està sempre per sota de la mitjana. A més, falta un sistema de beques per afavorir que les capes baixes de la societat tinguin accés a l’educació post obligatòria (sobretot l’educació secundària).

Les comunitats d’aprenentatge treballen per superar les desigualtats socials i perquè tots els alumnes aconsegueixin l’èxit educatiu. Això és possible gràcies a la interacció entre tots els membres de la comunitat educativa i gràcies a la implicació de tots per tirar endavant un projecte comú. A més a més, potencien un aspecte al que Sen dóna molta importància que és la responsabilitat i la llibertat personal. A diferència de deixar que les persones creixin sense un model positiu, les comunitats d’aprenentatge possibiliten el desenvolupament de la llibertat personal i de la responsabilitat perquè les activitats que es fan als centres són properes i significatives pels alumnes.

TEORIES DEL CAPITAL HUMÀ, EL FINANÇAMENT DEL SISTEMA EDUCATIU I DESENVOLUPAMENT I LLIBERTAT.

A principis del s. XX Theodore W. Schultz va començar a parlar de la importància que tenien les persones i el capital humà respecte al desenvolupament econòmic d’un país. Així va començar a parlar-se del concepte de capital humà. Aquest concepte que sembla tant lògic i evident diu que les persones poden ser una font de riquesa tan o més important que la tecnologia. Per això cal educar persones capaces de pensar en nova tecnologia. Cal educar persones capaces d’innovar en tots els àmbits de l’economia.

Gary Becker deia que “Cada individu està disposat a invertir en educació si sap que el sacrifici que realitza en un moment determinant li suposa majors recursos i satisfaccions en el futur”. Per tant no només cal educar persones amb les capacitats que he dit abans sinó que (encara és més important) cal crear llocs de treball per a aquestes. Només si les persones perceben que podran tenir un futur bo escolliran el camí d’estudiar.
Segons Gary Becker, la mesura per quantificar el capital humà són els ingressos segons anys d’escolarització i la distinció en coneixements generals i coneixements específics. Com més anys estudiats més ingressos en el futur.

Tal com exposen els primers autors que van parlar sobre la teoria del capital humà, aquest té les següents característiques:

- És una concepció empirista, racionalista i individualista de les
relacions humanes. Cada humà mira pels seus interessos.
- El mercat és el marc d’assignació dels recursos.
- Cada persona es converteix en homo oeconomicus, maximitzador
de la seva utilitat.

Destaco aquestes característiques perquè penso que xoquen amb la visió que té Sen (Desarrollo y libertad) sobre el que ha de ser el funcionament del sistema. Segons les teories citades abans les persones i el mercat han de ser lliures i s’han de poder relacionar de la manera que ho vulguin. Per tant podem arribar a un estat semblant a la selva on “guanya” el més fort.

Per Sen, l’Estat (i no només l’Estat sinó també molts altres tipus d’organitzacions) han de promoure un sistema just partint del fet que no totes les persones tenen les mateixes oportunitats a la vida. Per exemple, un nen al que se li nega l’educació bàsica no només pateix una privació quan és jove si no també quan és adult. Com que no podem dir que totes les persones parteixen del mateix punt tampoc podem dictar unes normes de joc que donin a entendre que tothom surt d’allà mateix.

Com que aquesta teoria no es compleix cal que les Administracions donin suport a aquelles persones que des d’un principi parteixen en desavantatge. Per això calen sistemes de beques i cal que l’Estat i la Generalitat subvencionin l’ensenyament públic. Tal com exposa Calero a El finançament del sistema educatiu Catalunya es troba a la cua d’Europa i d’Espanya pel que fa a recursos en educació. Si bé Catalunya té un rendiment superior a la resta d’Espanya en resultats educatius, no podem dir el mateix pel que fa a finançament. Això passa perquè moltes inversions es destinen a l’escola concertada i perquè hi ha un dèficit en despesa pública pel que fa a educació. Si comparem Espanya i altres països europeus veiem com el nostre país està sempre per sota de la mitjana. A més, falta un sistema de beques per afavorir que les capes baixes de la societat tinguin accés a l’educació post obligatòria (sobretot l’educació secundària).

Les comunitats d’aprenentatge treballen per superar les desigualtats socials i perquè tots els alumnes aconsegueixin l’èxit educatiu. Això és possible gràcies a la interacció entre tots els membres de la comunitat educativa i gràcies a la implicació de tots per tirar endavant un projecte comú. A més a més, potencien un aspecte al que Sen dóna molta importància que és la responsabilitat i la llibertat personal. A diferència de deixar que les persones creixin sense un model positiu, les comunitats d’aprenentatge possibiliten el desenvolupament de la llibertat personal i de la responsabilitat perquè les activitats que es fan als centres són properes i significatives pels alumnes.

SOBRE LA QUALITAT I L’EQUITAT EN EDUCACIÓ

Sobre la relació entre educació i equitat educativa cal dotar de pressupost i de qualitat l’educació professional i cal establir un sistema que, lluny de donar tota la responsabilitat a l’educació, serveixi per tal de formar gent ben preparada que en el futur no necessitin l’ajuda dels serveis socials. D’aquesta manera s’aconseguiria reduir la despesa. Malgrat tot les investigacions que s’han fet als EUA diuen que això no s’ha portat a terme. Mentre l’educació rebia més ingressos i augmentava de dificultat per aconseguir que els estudiants sortissin més ben preparats, s’han trobat que aquelles generacions han necessitat igualment l’ajuda social. Això ha passat perquè les ajudes també han augmentat. La solució passa, segons aquests estudis, en ampliar els llocs de treball que requereixen més educació (entre altres). Si aquestes circumstàncies es donessin podrien deixar d’invertir en ajudes socials. Aquest sistema sembla que és contradictori i que no acaba d’aconseguir els objectius.

Als EUA també es parla sobre la necessitat de formar nous estudiants més ben preparats per tal de produir més. Altra vegada estem donant tota la responsabilitat sobre l’economia d’un país a l’educació. Això també està demostrat que no pot ser pensat així ja que, per exemple, una fàbrica al Japó i una fàbrica portada per japonesos als EUA treuen gairebé el mateix rendiment. Aquesta segona fàbrica està portada per gent nascuda i educada a EUA i per tant la seva educació no sembla que sigui el problema. Per aconseguir els propòsits sobre educació (entre els quals hi ha augmentar el capital humà i per tant la riquesa del país) cal que l’educació sigui igualitària i equitativa. Sembla que fins per al moment no ens estem sortint. Les comunitats d’aprenentatge caminen en aquesta direcció per tal d’aconseguir que tots els alumnes surtin igual de formats. Sembla que aconsegueixen el seu propòsit introduint a l’escola una característica que té la societat: la diversitat. Actualment però, la majoria dels països no tenen l’accés a la universitat garantit per tothom perquè hi ha un greuge comparatiu entre tipologia d’alumnes. Els alumnes que tenen menys recursos econòmics i per tant menys nivell cultural, es veuen afectats pel sistema educatiu ja que aquest els exclou d’una manera clara. Actualment, a més a més, sembla que aquestes diferencies es volen eixamplar amb el Procés de Bolonya. Aquest procés serà un nou entrebanc en la consecució d’un bon nivell d’estudis. No ja només per la classe baixa sinó també per la classe mitja ja que quan aquesta nova reforma es porti a terme caldran molts diners per aconseguir un “plus” en el nivell d’estudis. Actualment, el que vol tenir un nivell elevat pot estudiar una llicenciatura. En el futur, les llicenciatures i les diplomatures quedaran al mateix nivell i per aconseguir aquest plus s’hauran de cursar màsters que tenen un preu molt elevat.

Deixant de banda els estudis superiors ens trobem que a primària tampoc hi ha igualtat perquè el sistema no s’adapta a la diversitat de les aules. És en aquest sentit que els comunitats d’aprenentatge poden oferir un nou enfocament a l’educació.

Les avaluacions de l’informe PISA (una avaluació que ens allunya de l’equitat i ens sotmet a una pressió comparativa que acaba sent del tot negativa perquè en comptes d’afavorir la qualitat reforça el sentiment de competició). Aquest informe no ajuda a millorar sinó que tot al revés. En vista de la incapacitat de tots plegats per aconseguir canviar el sistema, aquest informe el que hauria de fer és reforçar les iniciatives educatives noves i igualitàries. En comptes d’això converteix l’escola en una empresa que ha de treure els seus rendiments. Si com a mínim això estigués ben controlat però és que a sobre actualment s’ha deixat d’ensenyar el que es vol per passar a ensenyar els continguts que s’avaluaran a les proves. Això no és qualitat i menys en una societat dialògica on el mestre no té la veritat absoluta. Això ja no és possible. La solució no és treure alumnes a fora, tothom aprèn de tothom (per això han d’entrar altres persones d’altres contextos, és un intent de reforçar la idea que tothom aprèn de tothom i que, com he dit abans, ningú no té la veritat absoluta). A més a més, per aconseguir que l’ensenyament sigui afectiu caldria partir més dels interessos dels alumnes i no tant del currículum establert. Aquest resulta ser igual per a tothom i, per tant, la teoria de l’aprenentatge significatiu costa de complir. Les comunitats d’aprenentatge van en aquest camí perquè treballen en un ambient distès. Els voluntaris entren a l’escola i això trenca la formalitat del currículum. A més el fet que hi hagi dos o tres persones a l’aula vol dir que es pot atendre als alumnes individualment.

COMENTARI TEXTOS I RELACIÓ AMB COMUNIDADES DE APRENDIZAJE

El tema del que tracten les lectures d’aquest comentari és la relació entre el mercat laboral i l’ocupació. En teoria i tal com exposen els autors com més nivell d’estudis més qualitat en el lloc de treball. També es fa un incís en la relació entre un bon nivell de formació i més qualitats d’adaptació al medi i a l’empresa. En principi com més estudis té una persona més capacitat d’adaptació. Això, però, no té perquè ser així i el que passa és que a vegades no hi ha una relació entre aquests dos aspectes. Pot haver-hi persones amb un doctorat i que no tinguin massa capacitat d’iniciativa personal i viceversa.

Penso que el que prioritza un empresari actualment és la capacitat d’iniciativa personal, la creativitat i la seguretat en un mateix. Aquests són aspectes que no sempre s’aconsegueixen a través del currículum de primària i de secundària. En aquest punt és a on entra en importància la qualitat del sistema educatiu, els continguts que s’hi treballen i la metodologia de treball. Les comunitats d’aprenentatge pretenen millorar les capacitats dels alumnes pel que fa a aquests aspectes com: capacitat d’imaginació i autoformació, autonomia, etc.

Un altre punt important que dedueixo dels textos és que si una millor formació significa un millor lloc de treball i si tenim en compte que una formació avançada l’aconsegueix la població de classe mitja-alta, llavors estem dient que un bon lloc de treball només l’aconsegueix una persona de classe mitja-alta. Les comunitats d’aprenentatge són una alternativa per tal de revocar aquesta dinàmica perquè a través del suport educatiu, de l’atenció individualitzada i de l’entrada a l’escola de voluntaris, els alumnes menys avantatjats tenen l’oportunitat de seguir el currículum ordinari i d’assolir el nivell que es demana per tal de continuar endavant amb els estudis.