Sobre la relació entre educació i equitat educativa cal dotar de pressupost i de qualitat l’educació professional i cal establir un sistema que, lluny de donar tota la responsabilitat a l’educació, serveixi per tal de formar gent ben preparada que en el futur no necessitin l’ajuda dels serveis socials. D’aquesta manera s’aconseguiria reduir la despesa. Malgrat tot les investigacions que s’han fet als EUA diuen que això no s’ha portat a terme. Mentre l’educació rebia més ingressos i augmentava de dificultat per aconseguir que els estudiants sortissin més ben preparats, s’han trobat que aquelles generacions han necessitat igualment l’ajuda social. Això ha passat perquè les ajudes també han augmentat. La solució passa, segons aquests estudis, en ampliar els llocs de treball que requereixen més educació (entre altres). Si aquestes circumstàncies es donessin podrien deixar d’invertir en ajudes socials. Aquest sistema sembla que és contradictori i que no acaba d’aconseguir els objectius.
Als EUA també es parla sobre la necessitat de formar nous estudiants més ben preparats per tal de produir més. Altra vegada estem donant tota la responsabilitat sobre l’economia d’un país a l’educació. Això també està demostrat que no pot ser pensat així ja que, per exemple, una fàbrica al Japó i una fàbrica portada per japonesos als EUA treuen gairebé el mateix rendiment. Aquesta segona fàbrica està portada per gent nascuda i educada a EUA i per tant la seva educació no sembla que sigui el problema. Per aconseguir els propòsits sobre educació (entre els quals hi ha augmentar el capital humà i per tant la riquesa del país) cal que l’educació sigui igualitària i equitativa. Sembla que fins per al moment no ens estem sortint. Les comunitats d’aprenentatge caminen en aquesta direcció per tal d’aconseguir que tots els alumnes surtin igual de formats. Sembla que aconsegueixen el seu propòsit introduint a l’escola una característica que té la societat: la diversitat. Actualment però, la majoria dels països no tenen l’accés a la universitat garantit per tothom perquè hi ha un greuge comparatiu entre tipologia d’alumnes. Els alumnes que tenen menys recursos econòmics i per tant menys nivell cultural, es veuen afectats pel sistema educatiu ja que aquest els exclou d’una manera clara. Actualment, a més a més, sembla que aquestes diferencies es volen eixamplar amb el Procés de Bolonya. Aquest procés serà un nou entrebanc en la consecució d’un bon nivell d’estudis. No ja només per la classe baixa sinó també per la classe mitja ja que quan aquesta nova reforma es porti a terme caldran molts diners per aconseguir un “plus” en el nivell d’estudis. Actualment, el que vol tenir un nivell elevat pot estudiar una llicenciatura. En el futur, les llicenciatures i les diplomatures quedaran al mateix nivell i per aconseguir aquest plus s’hauran de cursar màsters que tenen un preu molt elevat.
Deixant de banda els estudis superiors ens trobem que a primària tampoc hi ha igualtat perquè el sistema no s’adapta a la diversitat de les aules. És en aquest sentit que els comunitats d’aprenentatge poden oferir un nou enfocament a l’educació.
Les avaluacions de l’informe PISA (una avaluació que ens allunya de l’equitat i ens sotmet a una pressió comparativa que acaba sent del tot negativa perquè en comptes d’afavorir la qualitat reforça el sentiment de competició). Aquest informe no ajuda a millorar sinó que tot al revés. En vista de la incapacitat de tots plegats per aconseguir canviar el sistema, aquest informe el que hauria de fer és reforçar les iniciatives educatives noves i igualitàries. En comptes d’això converteix l’escola en una empresa que ha de treure els seus rendiments. Si com a mínim això estigués ben controlat però és que a sobre actualment s’ha deixat d’ensenyar el que es vol per passar a ensenyar els continguts que s’avaluaran a les proves. Això no és qualitat i menys en una societat dialògica on el mestre no té la veritat absoluta. Això ja no és possible. La solució no és treure alumnes a fora, tothom aprèn de tothom (per això han d’entrar altres persones d’altres contextos, és un intent de reforçar la idea que tothom aprèn de tothom i que, com he dit abans, ningú no té la veritat absoluta). A més a més, per aconseguir que l’ensenyament sigui afectiu caldria partir més dels interessos dels alumnes i no tant del currículum establert. Aquest resulta ser igual per a tothom i, per tant, la teoria de l’aprenentatge significatiu costa de complir. Les comunitats d’aprenentatge van en aquest camí perquè treballen en un ambient distès. Els voluntaris entren a l’escola i això trenca la formalitat del currículum. A més el fet que hi hagi dos o tres persones a l’aula vol dir que es pot atendre als alumnes individualment.
